Potser hauria d'haver obert el blog amb aquesta entrada
i, així, aquesta entrevista que em va fer l'Ada Castells a la secció Per la cara del TIME OUT BARCELONA
hauria servit de presentació, però m'he reservat la 3ª perquè el 3 és el meu
número favorit.
Pels que no vau tenir-hi accés aquí teniu la transcripció:
Carme
Saurina
Compte amb una idea dibuixada en un tovalló, aquesta
interiorista et pot transformar un espai. Per Ada Castells
________________________
La feina
d'interiorista comporta moltes etapes: l'encàrrec, el disseny, l'elaboració… En
quina part del procés t'ho passes millor?
Quan el client em diu que diposita en mi tota la
confiança. Això passa més en intervencions publiques, però en cases particulars
és gairebé un miracle. De tota manera, tinc molt clar que el dissenyador està
al servei de l'encàrrec i l'artista de la inspiració.
Si, però
és una feina creativa. En aquest sentit, quin aspecte diries que et
caracteritza?
Per a mi és important trobar històries que em facin de fil
conductor. Per exemple, a l'hora de fer una botiga de roba de cerimònia em vaig
imaginar aquell moment en què surten els nuvis de l'església i es llancen
pètals de flors. L'interior el vaig concebre com una pluja de roses de color
plata. També vaig fer un restaurant que es deia l'Hort de les Monges i hi vam
pintar vegetacions psicodèliques en plata i verd i les cadires eren negres amb
uns respatllers molt alts que volien simular les monges.
Ara has
dit una paraula clau de les coses que he vist que fas: psicodèlia.
Sempre procuro que hi hagi coses curioses, amb sentit de
l'humor. A ESTUDI en blau donem molta
importància als objectes. A l'Institut Català d'Ozonoteràpia de la Clínica
Quiron vaig voler crear un ambient eteri, molt blanc, amb unes llums blaves i
unes escultures tipus Giacometti, molt esveltes. Tot era com molt fràgil, però
em vaig permetre la llicència de posar-hi una tulipa gegant de dos metres
d'alçada que crida molt l'atenció i a tothom li fa molta gràcia.
Creus
que el públic d'aquí és més conservador que a altres ciutats europees com
Londres o Berlin?
No sé exactament si és una cosa cultural. Si que noto que,
just abans de la crisi, la gent era molt més oberta. Ara passa com amb la roba:
vols que et duri anys. Les coses molt extremades només les pots dur una
temporada. Al menys aquesta és la idea que està agafant força actualment. D'aquesta
mateixa voluntat estalviadora ve la tendència dominant actualment: el
reciclatge.
Com et
vas formar com a dissenyadora?
Jo vaig començar de súper petita. Amb una amiga de Sant
Hilari entràvem a les obres que s'estaven construint al poble. Era el nostre
passatemps. Ella ha acabat d'arquitecta i jo de dissenyadora d'interiors.
Després em vaig formar a l'Escola Massana i vaig entrar a treballar en un
parell d'estudis.
Ara bé, és una feina en què sempre estàs aprenent.
En què
t'inspires a l'hora d'afrontar un projecte?
M'inspira qualsevol cosa que veig, des de bars fins a
exposicions, revistes (que no cal que siguin d'interiors), un anunci o fins i
tot un poema em poden inspirar un aparador.
Fa poc
has participat en una intervenció al Centre d'Art Santa Mònica que s'allunya
una mica de tot això de què estem parlant.
Si, em vaig presentar al concurs de Ceres Roura perquè em
va agradar el repte que proposaven. Es tractava de fer una intervenció en un
espai públic basat en la il·luminació amb espelmes. Mai no havia pogut expressar-me
sense estar lligada a una funció concreta.
Si no
sempre pots ser artista, com a mínim sí que pots ser artesana.
Si, a mi encara m'agrada dibuixar amb un llapis i un
paper perquè ho penso tot a mà. Dibuixo les idees en un tovalló, en els sobres
de les cartes que llenço… i a la bossa se m'acumulen tot de paperets que al
final ja no sé ni què són.
Després ho passo al plànol, però quan haig de rectificar
les coses, penso com de fàcil em seria fer-ho amb ordinador. Quan vaig a fer
les còpies de plànol, a la casa de fotocòpies ja em diuen que només compren els
papers per a mi!
1.000
Espelmes ha encès Saurina
en la seva recent instal·lació
al Centre d'Art
Santa Mònica
____________________________________________________________________________
Quizás debería haber inaugurado el blog con esta entrada
y de esta manera la entrevista que me hizo Ada Castells en la sección Per la cara (Por la cara) de la revista
TIME OUT BARCELONA, habría servido de presentación.Pero me he reservado la 3ª porque el 3 es mi número favorito.
.JPG)
Para los que no tuvistéis acceso a ella, aquí tenéis la transcripción:
Carme
Saurina
Cuidado
con una idea dibujada en una servilleta, esta interiorista puede transformarte
un espacio.
Por Ada Castells
________________________
El trabajo de interiorista
comporta muchas etapas: el encargo, el diseño, la elaboración… ¿En qué parte
del proceso te lo pasas mejor?
Cuando
el cliente deposita en mí toda la confianza. Esto pasa más en intervenciones
públicas, pero en casas particulares es casi un milagro. De todas formas, tengo
muy claro que el diseñador está al servicio del encargo, y el artista de la
inspiración.
Sí, pero es un trabajo
creativo. En este sentido, ¿qué aspecto dirías que te caracteriza?
Para
mí es importante encontrar una historia que actúe a modo de hilo conductor. Por
ejemplo, cuando hice una tienda de moda de ceremonia me imaginé aquel momento
en que salen los novios de la iglesia y los invitados les tiran pétalos de
flores. Así, concebí el interior como una lluvia de grandes rosas de color
plata. También diseñé un restaurante que se llamaba l'Hort de les Monges (el
Huerto de las Monjas) y allí pintamos unas vegetaciones psicodélicas en plata y
verde, y las sillas eran negras con unos respaldos muy altos simulando las
monjas.
Ahora has pronunciado una
palabra que considero clave en tu trabajo: psicodelia.
En
mis obras siempre procuro que haya cosas curiosas, con sentido del humor. En ESTUDI
en blau damos mucha importancia a los objetos. En el Institut Català d'Ozonoteràpia
de la Clínica Quirón quise crear un ambiente muy etéreo, como el gas ozono,
ligero, muy blanco, con luces azules y unas esculturas tipo Giacometti muy
esbeltas. Todo era como muy frágil, pero me permití la licencia de poner un
tulipán gigante de dos metros de altura, que llama la atención de todo el mundo
y lo encuentran muy gracioso
¿Crees que el público de aquí
es más conservador que en otras ciudades europeas como Londres o Berlín?
No
sé si es exactamente algo cultural. Sí que noto que, justo antes de la crisis,
la gente estaba mucho más abierta a todo lo novedoso. Ahora pasa como con la
ropa: quieres que te dure años. Las cosas muy extremadas solo las puedes llevar
una temporada. Esta misma voluntad ahorradora nos lleva a la tendencia
dominante actualmente: el reciclaje.
¿Cómo te formaste como
diseñadora?
Yo
empecé ya de superpequeña. Con una amiga de Sant Hilari entrábamos en las obras
que se estaban construyendo en el pueblo. Era nuestra pasatiempo favorito. Ella
ha acabado siendo arquitecta y yo, diseñadora de interiores.
Después
me formé en la Escola Massana y entré a trabajar en un par de estudios.
De
todas formas, es un trabajo en el que siempre estás aprendiendo.
¿En qué te inspiras a la hora
de afrontar un proyecto?
Me
inspira cualquier cosa que veo, desde bares hasta exposiciones, revistas (que
no tienen por qué ser de interiores), anuncios, o hasta un poema puede
inspirarme un escaparate.
Hace poco has participado en
una intervención en el
Centre d'Art Santa Mònica que se aleja
un poco de todo lo que estamos hablando.
Sí,
me presenté al concurso de Ceras Roura porque me gustó el reto que proponían.
Se trataba de hacer una intervención en un espacio público basado en la
iluminación con velas. Nunca había podido expresarme sin estar atada a una
función concreta.
Si no siempre puedes ser
artista, como mínimo sí que puedes ser artesana.
Sí.
A mi aún me gusta dibujar con lápiz y papel porque lo pienso todo a mano.
Dibujo las ideas en una servilleta, en los sobres de las cartas que tiro... y
en el bolso se me acumulan un montón de papelitos que al final ya no sé ni qué
son.
Después
lo paso al plano, pero cuando tengo que rectificar algo, es cuando pienso en lo
fácil que me sería hacerlo con ordenador. Cuando voy a hacer las copias de los
planos a la casa de fotocopias, ya me dicen que ¡solo compran los papeles para
mí!
1.000
Velas
ha encendido Saurina
En
su reciente instalación
En
Centre d'Art Santa Mònica
_____________________________________________________________________________________________
I might have launched my blog with this interview by Ada Castells for
the section Per la cara of TIME OUT
BARCELONA magazine, but I wanted it to be my third post, because 3 is my
favourite number.
Here is the transcript:
Carme Saurina
Be careful if you draw any ideas on a paper napkin, this interior
architect can definitely change a space. By Ada Castells
________________________
Your work as an interior
architect comprises several stages: the actual assignment, the design, the implementation…
What is the stage of the process that you enjoy most?
When customers tell me that they fully trust me. This is most often the
case with business projects, with private individuals it hardly happens. Anyway,
there is something that I know for sure – interior architects should
always be true to the assignment, the same as artists should be true to their
inspiration.
I understand, but your work
involves creativity. In this regard, what do you think is your 'trade mark'?
The most important thing for me is to find a 'plot' that I can relate to,
and use it as the core element that glues all pieces together. For example, when
they asked me to do the shop window for a shop that sells special occasion
dresses, in my mind I pictured the bride and the groom exiting the church and being
showered with flower petals. I conceived that shop window as 'shower' of
silver-coloured roses. For a restaurant named 'l'Hort de les Monges' ('Nuns' Garden')
that I designed, we lined the walls with psychedelic vegetation painted in
silver and green, while the chairs were black and had very high backs –the
nuns.
You have just used a word that
is key to your work: psychedelic.
I always try to use intriguing objects, with a sense of humour. ESTUDI en blau attaches great importance to them.
For the Institut
Català d'Ozonoteràpia, at the Clínica Quirón, I wanted to create
an ethereal atmosphere, all painted in white, with blue lamps and some very
slender, Giacometti-like sculptures. It was all so fragile that I decided to include
a gigantic, 6.5-feet high tulip, which is very prominent and people find very
funny.
Do you think that we are more
conservative here than in other European cities, such as London or Berlin?
I do not know if it is something that has to do with our culture. You see,
before the crisis, people were much more open-minded. Now it is the same as
with clothes: you want them to last for years. You can only wear 'extreme'
garments during one season. At least, this is the idea that is gaining ground
today. This strong focus on saving is what has given rise to the prevailing trend today, that
of recycling.
What is your background as an
interior architect?
It all started when I was very, very young. A girlfriend of mine and me used
to visit all construction sites in Sant Hilari de Sacalm, which is where I was born. This
is what we did to pass the time. She eventually became an architect, and I became
an interior architect. Then I studied at Escola Massana and later worked for a couple
of design firms. But, anyway, in my job you are always learning.
When faced with a project,
where do you get your inspiration from?
Basically, from everything I see. Bars, exhibitions, magazines (not
necessarily specializing in interior design), an ad, or even a poem can be an
inspiration for a shop window.
Recently, you did a performance
at the Centre d'Art Santa Mònica which is a bit
different from what you do and what we've been talking about so far.
Yes, I entered the competition organized by Ceras Roura because I liked the challenge. I had
to do a performance based on candle-lighting in a public space. I had never
been able to express myself without being tied up to some sort of specific
purpose.
If you can't always be an artist, you can be an artisan at least.
Yes, I still like to draw with pencil and paper, because I design my
projects 'by hand'. I draw my ideas on a paper napkin, on the envelopes of
letters I receive, and then find my handbag filled with bits of paper that I
should not be keeping in the first place.
Then, I transfer these ideas to the plan, but when I have to change any
details I think how much easier it would be if I used a computer. When I go to
a copy store to copy my plans, they tell me that they buy the paper only for me!
1,000
Candles were lit by Saurina
at her recent performance
at the Centre d'Art Santa Mònica
____________________________________________________________________________
